Circuit complet per Romania: un viatge per sentir, no només per veure

Dia 1: Benvinguda a Valaquia i primer tast d’una terra que parla en veu baixa

Arribades des de Girona amb el cor obert i les motxilles plenes d’il·lusions, la Lurdes, la Consol, la Carmen, la Sarima, l’Eva, la Laura, la Pilar i una altra Lurdes van posar peu per primer cop a terra romanesa, a l’aeroport de Bucarest. Era l’hora de dinar i, com bones viatgeres que saben que els records també passen per l’estómac, vam fer parada estratègica a un petit restaurant local a prop d’Otopeni. Un lloc sense pretensions, però amb el sabor d’allò autèntic.

Amb l’ànima ja més serena, vam emprendre el camí cap al nord, però abans de perdre’ns pels corriols de Valaquia, vam regalar-nos una estona de silenci a la Monestir de Zamfira. Allà, envoltades de murmuris antics i parets pintades pel gran Grigorescu, es van deixar captivar pel rostre del Crist crucificat, que es mou amb tot el cos segons des d’on el mires. Una màgica il·lusió que fa pensar si potser, en aquest país, fins i tot les parets preguen. Una monja ens va mostrar com es teixeixen metanies, puntada rere puntada, com qui fila pregàries amb fil i ànima. Allà, el temps s’alenteix i el món calla.

Ja en direcció a la nostra vall, vam fer una aturada espontània en una colina amb vistes als Càrpats. El verd, el blau, i el silenci. Les vaig introduir a la història de Romania, a les capes de memòria que es desplegarien en els dies següents, i els vaig parlar de l’Associació Pro Vita —una llavor de vida enmig de les muntanyes, que visitaríem més endavant. Finalment, les vuit caminants de Girona es van instal·lar a la nostra Casa Rural Cárpatos, on el sopar les esperava: crema de carbassa calenta, sarmale amb fulles tendres i una coca de poma que va fer tancar els ulls a més d’una. Benvingudes, doncs, no a un país, sinó a una manera de sentir.

Dia 2: Quan la terra respira i l’ànima s’atura

El matí va començar amb la promesa d’un lloc que no sembla d’aquest món. Després d’un esmorzar fet amb calma i pa calent de poble, vam posar rumb cap als volcans de fang de Romania, únics a Europa i recentment reconeguts pel patrimoni de la Unesco. Davant seu, les paraules es queden curtes: la terra bull, respira, murmura secrets antics sota els peus. Alguna va dir que semblava Mart, però amb l’olor de la infantesa dels pobles.

Després de deixar-nos hipnotitzar pels borbotejos i els petits cràters que escupen vida, vam fer parada a Buzău, on un restaurant petit i sense cartel·la ens va omplir de sabors inesperats. Sopes amb gust d’àvia, carn guisada que es desfeia sola i una hospitalitat que no s’aprèn a cap escola. Els cambrers, curiosos però tendres, es delien per parlar amb nosaltres. I nosaltres... nosaltres ja començàvem a sentir-nos a casa.

A la tarda, amb els ulls brillants i les cames descansades, vam pujar cap al Monestir de Ciolanu. Era diumenge, i el so sec de la toaca va ressonar entre els arbres. Les noies van mirar-se en silenci, i algú va dir en veu baixa: “Això em posa la pell de gallina”. A l’ombra d’un til·ler centenari, vam seure en bancs de fusta gastats pel temps i vam respirar lent. I per acabar el dia, la natura es va fer art a l’escenari màgic de la Trobada de escultors a Magura, on la pedra pren forma i rep nom. Algunes figures semblaven sortir de somnis antics, d’altres, d’una tristor profunda que només l’escultura pot alliberar. Les vuit viatgeres caminaven en silenci entre obres monumentals, com si cada pas fos una reverència.

Al capvespre, tornant a la nostra Casa Rural Cárpatos, ens va rebre l’aroma d’un guisat que feia pensar en diumenges llargs i taules plenes. El sopar va acabar amb copa de vi i rialles suaus. Algú va dir: “Avui la terra ens ha parlat.” I tenia tota la raó.

Dia 3: De Valaquia a Transilvània — entre boires, boscos i llegendes

La carretera serpentejava entre muntanyes com un fil invisible que cus mons diferents. Vam deixar enrere la vall de Valaquia i, com qui travessa un llindar secret, ens vam endinsar als Càrpats. El bosc es feia més espès, el verd més profund, i l’aire... més fi, més antic. Les viatgeres de Girona, expectants darrere els vidres del vehicle, s’omplien els ulls de natura salvatge, mentre alguna deixava escapar un “quina passada...” gairebé com un sospir. El silenci del bosc només era trencat pel motor suau i les exclamacions d’admiració.

A mesura que pujàvem, els pobles dispersos començaven a tenir un altre accent. Cases d’arquitectura sajona, flors als balcons i campanars que s’aixecaven tímidament entre els arbres. En silenci, creuàvem espais on sembla que el temps camina més lent. I així, com si fos una aparició, la ciutat de Brașov va aparèixer entre turons. Amb les seves muralles medievals, la Plaça del Consell i la seva Església Negra —majestuosa i sòbria com una àvia orgullosa—, ens va acollir com si ens conegués de sempre. Caminant pels seus carrers empedrats, alguna de les noies va comentar entre rialles: “Jo aquí m’hi quedaria a viure, eh?” I totes van assentir.

Després de dinar amb vistes a les torres medievals, vam continuar cap a una de les icones més intrigants de Romania: el Castell de Bran. No sabíem si trobaríem Dràcula o només les seves ombres, però les escales, els passadissos estrets i els secrets penjats de les parets van fer volar la imaginació. Un castell que et mira, et xiuxiueja i et deixa amb preguntes. “No fa por, però té alguna cosa...” va dir la Consol amb veu baixa, com si no volgués trencar l’encant.

A la tarda, vam reprendre el camí, creuant novament paisatges que semblen pintats amb aquarel·la. Parada breu però intensa a Făgăraș, amb la seva ciutadella imponent envoltada d’aigua, com un mirall trencat on es reflecteix la història. I finalment, arribada al cor de Mărginimea Sibiului, on el temps sembla caminar descalç. Ens vam allotjar en una casa tradicional plena de flors, a Casa cu Flori, on el vespre ens va regalar un sopar casolà, pa de llenya i formatge fresc. Al voltant de la taula, entre brindis i mirades plenes de llum, vam entendre que aquell viatge no era només geografia: era una travessia cap a dins.

Dia 4: Passejant entre icones, promeses i versos

El sol s’aixecava lent sobre les teulades de Sibiu, com si sabés que aquell dia seria fet de calma i cultura. Vam començar el matí caminant pels carrers de la ciutat medieval, amb les seves cases de colors, finestres que semblen ulls i secrets penjats als balcons. A Sibiu, cada cantonada explica una història i cada plaça ressona amb passos antics. El rellotge de la torre ens va marcar el ritme, però el cor anava més lent. Les viatgeres s’aturaven sovint, feien fotos, però sobretot... miraven amb ànima.

La següent parada ens va dur a un petit tresor de l’esperit: el Museu d’Icònes sobre Vidre de Sibiel. Un lloc petit, però ple de llum. Les icones, pintades amb una fe que traspassa el cristall, ens parlaven d’un poble que estima l’art com a forma de pregària. Algunes es van emocionar en silenci, altres preguntaven, fascinades per cada detall. Aquelles mans anònimes que van pintar Crist, la Verge o els sants, semblaven acompanyar-nos en silenci.

De tornada a la ciutat, ens vam aturar al museu Brukenthal, i després, el dinar ens esperava a Crama Sibiul Vechi, un restaurant amb ànima, subterrani i càlid, com una abraçada. El menjar, deliciós; les converses, plenes de complicitat. Després, vam assistir a una vespra ortodoxa a la catedral, on els cants litúrgics ens van embolcallar com una boira suau. Allà, entre icones i encens, la Consol va tancar els ulls, i va murmurar: “Això és pregària sense paraules.”

I com tota ciutat amb misteri, Sibiu ens va dur fins al Pont de les Mentides. Elles, rialleres, però solemnes, van fer-hi una promesa compartida: tornar algun dia. Perquè quan un lloc et toca l’ànima, no pots marxar del tot. I després... després va venir la màgia.

Al Museu Astra, entre cases de fusta, molins i estanys tranquils, vam trobar un pontet discret: el Pont de la Poesia. I allà, com si el món hagués deixat de girar un moment, la Consol —poeta del desert— va recitar versos en català, i jo li vaig respondre amb el poema “Mai rămâi” de Mihai Eminescu. Les altres escoltaven, amb ulls brillants i cors calents. Era com si tot hagués confluït en aquell instant: la cultura, la llengua, la sensibilitat i l’amistat. Un moment breu... però etern.

Al vespre, tornàrem a Casa cu Flori, on el sopar ens esperava com una mare acollidora. I mentre brindàvem, algú va dir: “Avui, Rumania ens ha parlat en vers.”

Dia 5: Camí a Maramureș — de torres medievals a valls que canten

El cinquè dia va començar amb una promesa de camins llargs i paisatges canviants. Vam deixar enrere les corbes suaus de Sibiu i, amb els cors encara plens del dia anterior, vam posar rumb a un nou mosaic de cultura i història. La primera parada: la ciutat de Mediaș. Petita però orgullosa, amb el seu centre antic que fa olor de pa acabat de fer i carrers on sembla que encara hi passegen comerciants d’altres temps. Les noies es van perdre entre murs de colors, i a cada cantonada, una foto, una exclamació, un “quina cucada!” murmurat amb tendresa.

Però si Mediaș va ser un aperitiu medieval, Sighișoara va ser el plat fort. La ciutat natal de Vlad l’Empalador, patrimoni de la Unesco, ens va rebre amb la seva torre del rellotge que vigila el món des de fa segles. Carrers empedrats, escales de fusta cobertes, cases amb ulls que miren des del sostre i un aire de conte que ho embolcalla tot. La Laura i la Pilar van comentar, entre rialles: “Això és com caminar dins d’un llibre.” I realment, cada pas era una pàgina plena de colors, olors i sons.

Després de dinar en un racó amb vistes als turons de Transilvània, vam continuar la ruta, deixant enrere el gòtic i entrant de ple en el barroc del cor de Romania. Parada breu a Târgu Mureș, amb els seus edificis art nouveau i la plaça central com una pintura viva. Les flors, els balcons, les fonts… tot convidava a quedar-s’hi una estona més. Però el viatge continuava, i ens esperava Bistrița, ciutat discreta però plena de caràcter. Allà, vam passejar pel centre antic i vam sentir, per primer cop, que el nord ens cridava.

Quan els boscos van començar a fer-se més densos i l’aire més fresc, sabíem que ens acostàvem a una altra Romania. La Maramureș profunda, la dels camins de terra, les esglésies de fusta i les històries dites a cau d’orella. A mesura que el sol s’amagava entre les muntanyes, vam arribar a la nostra destinació: una casa rural plena de tradició, Casa Teleptean, on les finestres tenen cortines de brodat i l’olor del forn escapa entre les escletxes.

Al sopar, mentre tastàvem plats que no es poden traduir —borș, tocinei prăjiți, cozonac—, algú va preguntar: “Ens podem quedar més dies?” I la resposta, tot i no ser dita en veu alta, flotava entre nosaltres. Sí. Ens hauríem quedat. Perquè el nord té una manera de dir-te “benvinguda” que va directe al cor.

Dia 6: Maramureș — el bategar lent d’una terra que no ha oblidat

El dia va començar amb aquella llum suau que tenen els llocs antics, com si el sol sabés que ha de tocar amb respecte. Vam sortir sense pressa, guiades per l’aroma del cafè i el pa de casa. Allà, a Maramureș, el temps té un altre compàs. Primer vam recórrer valls obertes, cobertes de prats verds i silencis espessos. Les portes de fusta tallades, monumentals i delicades alhora, marcaven l’entrada a un món on l’art i la vida s’entrellacen. Les noies es van aturar davant d’algunes, tocant amb els dits els detalls minuciosos, com qui acaricia una història sense pronunciar-la.

Tot seguit, vam visitar diverses esglésies de fusta de Maramureș, amb els seus campanars que toquen el cel i interiors tenyits de pregària. El silenci dins, trencat només pel cruixit de les fustes velles, era com una melodia suau. Algú va xiuxiuejar: “Aquí hi ha pau de veritat.” I era cert. No és una pau de postal, sinó una pau que s’enganxa a la pell i es queda.

El viatge ens va dur després cap al nord-oest, fins a una de les joies més peculiars del país: el Cementiri Alegre de Săpânța. Un lloc on la mort no fa por, sinó que riu, canta i recorda. Les làpides de colors, amb dibuixos naïfs i poemes plens d’humor tendre, van fer riure i emocionar a parts iguals. La Carmen i la Sarima, entre sorpresa i respecte, llegien cada inscripció com qui obre una carta inesperada. La vida, allà, no s’acaba: es transforma en vers.

I quan semblava que ja havíem vist tot el que el dia podia oferir, vam arribar al Monestir de Bârsana. Un indret on la bellesa et desarma. Estructures de fusta perfectament encaixades amb la natura, flors a cada racó i un silenci que parla. Allà, la Consol va escriure uns versos en una llibreta petita, mentre les altres simplement... respiraven. Era com si els cors es sincronitzessin amb la fusta, amb les muntanyes, amb l’aire.

De tornada a Casa Teleptean, entre corbes i paisatges que semblaven trets d’un vell llibre d’il·lustracions, vam guardar silenci. Era un silenci d’aquells plens. Al sopar, el foc crepitava, el pa es trencava amb les mans, i algú va dir: “Avui, hem vist l’ànima de Romania.” I sí, l’havíem vista. I potser, també, l’havíem entesa.

Dia 7: De Maramureș a Bucovina — entre muntanyes i ous pintats amb ànima

Amb l’alba tímida bressolant els turons de Maramureș, vam carregar les maletes amb records, flors premsades entre pàgines de llibres i una mica de nostàlgia prematura. Ens acomiadàvem d’una terra que ens havia parlat amb veu de fusta i olor de forn. El camí cap a Bucovina començava amb una promesa: travessar els Càrpats pel Pas de Prislop, un dels colls més pintorescos de Romania. La carretera s’enfilava com un pensament lent i constant, entre avets alts i valls que respiren en silenci. Algú va dir: “Aquest lloc sembla un conte sense fi.” I potser ho era.

En baixar, la llum va canviar. Bucovina ens rebia amb una paleta diferent: teulades blaves, verds tendres i camps esquitxats de flors. Vam fer parada a Ciocănești, un poble que no es visita: es contempla. Les cases estan pintades com vestits de diumenge, amb motius populars a les façanes, com si l’art visqués fora, no dins. Les viatgeres caminaven com en un museu a l’aire lliure, bocabadades, fent fotos, tocant les parets com si fossin relíquies vives.

La següent parada va ser el Monestir de Moldovița, una joia ortodoxa envoltada de murs pintats amb sants, llegendes i batalles que ballen sota el cel. El silenci allà té un altre pes. És un silenci que escolta. A l’interior, les icones brillaven amb una llum pròpia, i fora, les flors tenyien el camí de passades lentes. La Lurdes —la gran— va dir: “Això no és només bonic, és sagrat.”

I com tot dia a Bucovina ha de tenir un toc de màgia manual, vam visitar un artesà que pinta ous. Però no com a turistes, sinó com a convidades. L’home, amb les mans tacades de color i ulls de savi, ens va mostrar com es tensa la cera, com es dibuixa amb paciència i com cada ou porta una història. Les noies escoltaven en silenci, fascinades, mentre ell explicava que cada traç és com una pregària. I potser ho és.

Al vespre, vam arribar a Pensiunea La Cazaci, a Sucevița, una casa rural on la sopa fuma, el pa cruix i les habitacions oloren a llençol net i llenya. El sopar es va convertir en conversa llarga, entre somriures i reflexions. Algú va dir: “Bucovina té la suavitat d’una cançó antiga.” I ningú no ho va discutir.

Dia 8: Bucovina pintada — entre frescos divins i fang que canta

Amb la fresca del matí als rostres i l’esperit en silenci actiu, vam començar un dia dedicat a l’essència de Bucovina. No és una essència que es compri o es vengui. És una que es respira, es mira i es guarda a dins. Primer vam visitar el Monestir de Sucevița, amb els seus murs coberts de colors i sants que semblen caminar, sortir de la pedra per acompanyar-te. Els ulls de les viatgeres saltaven d’una escena bíblica a una altra com si llegissin un còmic sagrat. Una obra que el temps no ha esborrat, sinó embelleït.

La ruta va continuar cap al petit Monestir d’Arbore, senzill, però amb una força que colpeja suau. L’allunyament del turisme massiu li dóna una pau especial. Allà, els silencis són més densos, més sagrats. Després, Humor, amb els seus tons terracota i verds, amb pintures que et miren amb humor subtil i devoció profunda. I finalment, com una culminació visual i espiritual: Voroneț, amb el seu famós blau que no es pot imitar. “Aquest color,” va dir la Laura, “em fa pensar en el cel quan està a punt de plorar... però no plora.”

Després de tanta bellesa capturada en calç i pigment, vam buscar l’art viu a Marginea, al taller de ceràmica negra. Allà, el fang pren forma entre mans calloses i precises. Els artesans no parlen gaire, però les seves peces diuen molt. Copes, gerros, creus, tot fet amb aquella foscor que brilla. Les noies van mirar, van tocar, i alguna va comprar un record, però més d’una es va emportar una lliçó: que la terra també pot pregar.

La resta del dia la vam passar creuant pobles de postal, amagats entre turons i boscos, on la vida encara fa olor de fenc i pa acabat de fer. Cases amb porxos amples, flors penjades com benvingudes, i nens que saludaven com si ens coneguessin. Aquell contacte directe, humil i honest, era justament el que havien vingut a buscar: viure com viatgeres, no com turistes.

Al capvespre, tornàrem a la nostra estimada Pensiunea La Cazaci, on ens esperava un sopar calent i una llar acollidora. Amb les espatlles cansades i el cor ple, vam brindar a la llum de les espelmes. “Demà marxem,” va dir la Sarima. Però ningú no va respondre. Totes sabíem que una part de nosaltres es quedaria aquí, entre blaus impossibles i terra modelada amb ànima.

Dia 9: De gorges i llegats, d’adéus i danses compartides

Amb les maletes més plenes que mai —no només de records tangibles, sinó de sensacions difícils d’explicar— vam deixar enrere Bucovina i vam emprendre el llarg camí de tornada cap a Valaquia. Però Romania, tossuda i generosa, encara ens tenia preparades sorpreses. La ruta passava pel cor de Transilvània, i ben aviat vam entrar al desfilader de Bicaz, el més espectacular del país. Les parets de roca ens envoltaven com si la muntanya volgués tancar-nos dins d’un secret antic. Vam fer una caminada de 5 km, en silenci, només trencat pel so de l’aigua i alguna exclamació d’admiració. "És com caminar dins d’un somni", va dir la Pilar.

A la sortida del congost, el Lac Roșu ens va rebre amb la seva calma gairebé sobrenatural. Un llac nascut d’un esllavissament i poblat d’arbres submergits que semblen fantasmes que ballen sota l’aigua. La llum, els reflexos, l’aire... tot convidava a aturar el temps. Però el nostre camí seguia, i la següent parada va ser a Piatra Neamț, on vam visitar el Museu d’Arqueologia amb la ceràmica de Cucuteni —un art ancestral, pre-daci, que va meravellar especialment la Maria Carme. Com a directora de museu i organitzadora d’un festival folklòric a Girona, es va quedar bocabadada davant els patrons i colors que semblaven vius malgrat els mil·lennis passats.

La tarda va anar deixant pas a un capvespre daurat, i finalment, ja de nit, vam ajupir-nos sota les llums càlides d’un poble valac. Però encara no era hora de descansar. Vam fer realitat una promesa: visitar l’Associació Pro Vita, que acull nens, mares i avis oblidats. Allà, ens esperaven amb un sopar senzill i deliciós, preparat amb afecte. I després... després va passar la màgia.

Un grup d’adolescents de l’associació ens va oferir un espectacle de danses tradicionals, acompanyats de músics locals que feien parlar violins i tambors com si expliquessin històries. Els ulls de les viatgeres brillaven, i la Maria Carme, visiblement emocionada, va proposar convidar l’ensemble folklòric de Pro Vita al seu festival a Girona l’any vinent, al setembre. Una invitació nascuda del cor i de la cultura compartida.

Al final del ball, les turistes van ser convidades a unir-se. Entre rialles, passos improvisats i ulls humits, el cercle es va tancar. Un cercle de vida, d’esperança i de llaços que creuen fronteres. Aquella nit, ningú no es va sentir estranger. Aquella nit, Romania era casa.

Dia 10: Bucarest — comiat entre sal i promeses

L’últim dia va començar amb un esmorzar tranquil, com si les culleres sabessin que calia fer poc soroll. Les mirades es creuaven sovint, amb aquell gest de qui no vol dir adéu, però sap que s’acosta. Abans d’entrar a la capital, vam fer una darrera parada sorprenent: la Mina de Sal de Slănic. Una catedral subterrània de sal, freda i immensa, on l’eco repeteix els pensaments i el silenci pesa. Allà, entre parets blanques com la neu, les noies caminaven a poc a poc, admirant la força de la natura i la mà de l’home que l’ha sabut escoltar.

Després, Bucarest ens va obrir les portes amb el seu trànsit caòtic però viu, amb les seves places amples, l’arquitectura contrastada i aquella energia de ciutat que ha vist molt. Vam fer un recorregut panoràmic en cotxe, veient grans avingudes, l’imponent Palau del Parlament i els edificis que expliquen una història plena de canvis. I tot seguit, una visita guiada pel centre històric, on cada racó té memòria, i cada passatge, un secret. Carrers empedrats, façanes rehabilitades, i la sensació que Bucarest s’està redescobrint a si mateixa.

El dinar d’acomiadament va tenir lloc a Caru’ cu Bere, icònic i bulliciós, on la cervesa fluïa i els plats tradicionals arribaven amb aquella abundància que només trobes quan algú cuina per cuidar-te. Les converses, ja més lentes, es van omplir de frases com “ens ho apuntem per la propera” o “i si l’any vinent tornem...?”

Perquè sí, abans de pujar al vehicle que les portaria a l’aeroport, van fer una promesa. Amb el cor ple i l’ànima agraïda, van dir: “Tornarem. Però la propera vegada... volem veure el Delta del Danubi.” I jo, somrient, vaig saber que aquesta història encara no s’havia acabat. Només havia canviat de capítol.

Un viatge per l’ànima de Romania

De Valaquia a Bucovina, passant pels Càrpats, per Transilvània i per Maramureș, aquest viatge no ha estat només un itinerari per carreteres i ciutats. Ha estat un recorregut pel cor de la Romania profunda, on la tradició batega, on el temps camina lent i on cada mirada et torna una benvinguda. Les viatgeres de Girona han sentit, han ballat, han compartit i s'han deixat sorprendre per la calidesa d’un poble que no oblidaran mai.

Romania no és una destinació. És una experiència. I com totes les experiències veritables, deixa empremta. Si tu també vols viure un viatge autèntic, amb contacte real amb la gent local, gastronomia casolana, guiatge en català o espanyol i allotjaments rurals plens d'encant… t’esperem amb els braços oberts.

Descobreix els nostres circuits personalitzats o escriu-nos directament. El pròxim capítol el pots viure tu. Vols viure Romania com mai l’has somiat? Reserva ara. Et guiarem nosaltres.

• Inicio
• Blog de viajes a Rumania
• Circuit complet per Romania amb guia local

Etiquetas